L’aqüeducte

Les ciutats mediterrànies, ara com abans, pateixen problemes d’abastament d’aigua. Per aquest motiu, la construcció d’unes conduccions d’aigua, des del Francolí i el Gaià (punts de captació de l’aigua) fins a la seva destinació a Tàrraco, van ser un dels objectius prioritaris dels planificadors romans del segle I dC. Fins aquest moment, els tarragonins només comptaven amb l’aigua que recollien mitjançant els pous i les cisternes privades, o l’aprofitament del llac subterrani, a través de complexes canalitzacions.

Així, es va construir aquest l’aqüeducte que davallava 15 quilòmetres, des de Puigdelfí, amb una lleugera inclinació per a tot el recorregut, per tal que l’aigua circulés suaument i el cabal fos constant. Un cos especial de policia vigilava els possibles robatoris o les derivacions il·legals del líquid. Per aconseguir sempre el mateix pendent, sovint havien de recórrer a trams aeris, com l’anomenat aqüeducte de les Ferreres (amb un tram amb una llargada de 217 metres i alçada màxima de 27 m), o bé en fragments excavats a la roca, subterranis, o canals d’obra a ras de terra.

L’aigua neta es captava d’un lloc una mica elevat, que s’emmagatzemava en una gran cisterna per a fer-ne un primer filtratge. Des d’allí passava a una canalització coberta (specus) per evitar les brutícies. En arribar a la ciutat es dipositava en una torre d’aigua (castellum aquae), des d’on es distribuïa en tres ramals diferents (cap a les basses i les fonts, els edificis públics i les cases privades), després de passar per una reixa que feia de filtre, com un dipòsit de decantació (on reposava l’aigua que anava passant a través d’arena).

aqueducte_web